Sherlock és un dels clars exemples de com un primer capítol NO és definitori d’una sèrie. Ja m’ha passat més d’una vegada, però aquesta ha estat la demostració definitiva. En realitat, fa més de dos mesos o així que vaig veure el primer capítol de Sherlock. I vaig dir: Psé, bé, no està malament… Vaig veure un segon i poc més o menys… Total, que entre unes coses i altres, i la durada d’hora i mitja de cada capítol, em van dissuadir de continuar, perquè no acabava d’estar del tot convençuda. No obstant, per casualitats de la vida, fa cosa d’uns dies vaig decidir donar una altra oportunitat a la sèrie. Així va ser com vaig veure la segona temporada… i em vaig enamorar de la sèrie i, en especial, del personatge en sí: l’excèntric i irresistible Sherlock. Com diuen a la sèrie, vaig acabar totalment “SHERlocked” (si veieu la sèrie entendreu la broma).
Què té d’especial aquest Sherlock que no tenen els altres? Bé, no he vist tots els altres, però sí que he vist unes quantes sèries sobre investigació de casos, misteris, etc., i tots cauen en la ridícula mania de fer capítols molt esquematitzats, als quals sempre preveus quan apareixerà un cas, quan hi haurà un gir, etc. No saps mai bé com acabarà, però pots imaginar-te quan passaran les coses. Amb Sherlock no passa res de tot això. Mai saps per on sortirà: és un personatge brillant, és impossible preveure el que farà a continuació. Tampoc els guionistes se cenyeixen a l’avorrida estructura de plantejament d’un cas, desenvolupament, gir i desenllaç… No. És molt millor que això: mai saps que passarà, ni tan sols estàs segur si hi haurà un autèntic cas! És simplement genial.
Ah, i un últim consell: no he arribat a veure cap doblatge, però no escoltar la veu original de Benedict Cumersbath és un pecat mortal!
Si t'agrada... 